martes, 29 de abril de 2014

De com es pot perdre la por al fracàs i reconèixer que estàs fent un bunyol publicament.

Al mes de març, vaig assistir a una vertadera declaració d'intencions i sinceritat a través de l'art.

Vaig anar a la que havia de ser la primera d'unes quantes representacions d'una petita peça teatral del col·lectiu artístic nakadaska. Hi vaig anar perquè havia fet el cartell de l'obra i a més tenia ganes de conèixer aquests cinc nois i noies per qui havia fet el cartell i amb qui havia col·laborat durant uns tres mesos en el seu projecte emociónate.

Vaig arribar tard al Celler Cal Marino, sortir un pèl tard, haver d'esperar metros i no conèixer gens el Poble Sec a vegades té aquestes coses, i el que em vaig trobar va ser sorprenent.

Hi havia una trentena de persones, atentes als dos únics actors que estaven a "escena". Dos nois, un amb faldilla, ulleres i boina vermella, l'altre, amb camisa vermella, pantalons negres, un xal, mitja cara maquillada i una sola mà amb les ungles pintades, i un tercer que tocava l'acordió. Anaven fent papers de noi i de noia, mantenint converses amb els seus dos personatges. De les noies del grup, ni rastre. Era una mena de bogeria. Un pintor i una periodista. Ell apassionat, ella reprimida. I un ballarí i una amfitriona pretenciosa. El que vaig poder arribar a veure va ser una deblace entre el pintor i la periodista. Ell intentava remoure les entranyes d'ella, la passió interior, sense èxit, i ell abatut, perdia la partida.

Aleshores, s'acaba l'obra, i sense donar temps a la gent per aplaudir l'Adrián, que era qui feia de ballarí i d'amfitriona, va treure un paper per dedicar-nos unes paraules.

Va fer una comparació amb el Titanic, explicant que haviem presenciat el que molt probablement era l'enfosament de nakadaska. Que per unes i altres raons, durant uns assajos impossibles en que molt sovint els actors havien hagut de fer els personatges dels altres, en que intentaven quedar en horaris poc habituals per mirar de ser-hi tots, i després d'esforços titanics es van adonar que el que fallava era el text. L'obra, era dolenta. La forma i el marqueting, estaven molt ben pensats, ara, el fons fallava i es desmuntava per tot arreu. En aquest moment arriba el punt d'inflexió. Què fem? Ens enfonsem? No estrenem. No representem. Ens amaguem i ho deixem correr. O no. Ens enfonsem amb el barco? Siguem sincers amb nosaltres mateixos. Deixem-nos caure.

Mig nakadaska volia fugir, mig nakadaska volia ser sincer i honest, enfonsar el projecte en públic. Primer, per ser sincers amb ells mateixos, segon, perquè ells sentien que ho devien a tots aquells que els havien ajudat, l'amo de Cal Marino, la Oda, que estava il·lustrant el moment en directe, les noies que estaven fent fotografies, una servidora, que havia fet el cartell, i altres que no recordo. Havien preferit, ja que el vaixell s'enfonsava, fer-ho fins a l'últim moment, i amb totes les seves conseqüencies, sense amagar-se, amb o sense supervivents. Ja que l'havien "cagat" des d'un principi, millor "cagar-la" fins al final. Per veure-ho néixer i veure-ho morir.

L'Adrián i el Pedro havien decidit seguir endavant, la Claudia, l'Ariadna i la Maria, cancel·lar. Així, el grup quedava dividit, i els nois es van donar al naufragi públic del "me da igual todo" i es van enfonsar davant nostre.

Em va sorprendre la valentia de l'Adrián i el Pedro, no tothom tindria el valor de quedar en evidència davant dels altres, reconèixer que el que estàs creant està destinat al fracàs.

Afortunadament, d'aquesta crisi que va patir nakadaska, només va ser una aturada per recuperar forces i l'alè. L'Adrián Pino ho ha deixat per dedicar-se a la performance, i nakadaska continua amb la seva tasca i segur que ben aviat ens tindran alerta amb algun projecte nou.

A vegades potser és necessari rendir-se per reflotar, assumir que les coses no van bé, i deixar-te ajudar per l'entorn. Tant en l'art, com en la vida, no hem de tenir por de deixar fluir els sentiments i les coses que ens hagin de passar. La por bloqueja, la por porta a tenir més por. Si deixem que la por ens envaeixi, l'art, i nosaltres, i la vida es quedaran per sempre al llit, a les fosques, letargiant, esperant que no passi res i ens perdrem tot el mar de sentiments que ens faran viure.

No hay comentarios:

Publicar un comentario